Els banys, el forn i les famílies que ho van posseir - Banys de l'Almirall

Ja s'ha indicat en el segon capítol que el constructor del conjunt d'edificis format pel palau, el forn, el bany i, probablement, altres immobles de caràcter veïnal va ser el cavaller i jurista Pere de Vila-rasa. També s'ha establit que la data de construcció d'este conjunt o pobla se situa clarament en la segona dècada del segle XIV: les obres estan en marxa, sens dubte, ja el 1313 i els elements essencials es consideren acabats el 1320.

 

Els Vila-rasa mantingueren la seua possessió fins a finals del tres-cents. Com vorem més endavant, la titularitat del conjunt es va fragmentar probablement en estes mateixes dates, separant-se patrimonialment el bany i el forn de la casa noble, de manera que, en endavant, ja no pertanyerien a una mateixa persona ni a un mateix llinatge. A inicis del segle XV el bany i el forn eren una possessió dels Pardo de la Casta, que mai tingueren cap relació amb l'actual Palau de l'Almirall. La notícia segura més antiga es de 1407, quan el cavaller Joan Pardo de la Casta i Beatriu, la seua dona, carreguen un censal sobre la casa, bany i forn (alberch, bany e forn contigus) que posseïxen en la parròquia de Sant Tomàs. El 1466, com es recordarà, Perot, fill dels abans mencionats, obtenia del Consell municipal el dret a tancar amb portes el carreró "del Bany", ja que sens dubte només donava accés directe al forn i al bany.

 

Els Pardo de la Casta, barons d'Alaquàs, tenien una casa al carrer del Trinquet dels Cavallers i, particularment, Perot Pardo de la Casta posseïa una altra casa ubicada al carrer de les Avellanes, l'extrem posterior de la qual confrontava amb el bany i el forn, segons s'indica el 1461. El mencionat Perot o Pere Pardo de la Casta es va casar amb Damiata de Montagut, viuda de Manuel de Montagut i mare de Montagut de Montagut, família esta la casa de la qual també es trobava al carrer del Trinquet dels Cavallers. A conseqüència d'este matrimoni la possessió del bany i el forn es va transmetre al fill que ja tenia Damiata.

 

En efecte, el 5 de febrer de 1451 Pere Pardo de la Casta i Damiata van fer donació a Montagut de Montagut, fill d'esta en les seues primeres núpcies, de tots els béns d'ambdós, en contemplació del matrimoni d'este últim. No obstant això, la transmissió només es podia fer efectiva després de l'òbit d'aquells. El 3 de febrer de 1472 el testament de Pere Pardo de la Casta, rebut pel notari Jaume Pi, consumà legalment esta donació.

 

El 1478, una vegada morts Pere Pardo de la Casta i la seua esposa Damiata, es féu efectiva la transmissió del forn i el bany a favor de Montagut de Montagut. Este personatge va morir a finals de l'any 1501, en possessió dels dits immobles, però intestat. En estes circumstàncies el donzell Enric de Montagut fou nomenat procurador assignat a l'heretat del difunt. Al gener de 1502 va vendre a Francesc Joan de Montagut, fill de Montagut de Montagut, el bany i el forn anomenats del Carreró per 15.000 sous, a compte dels 30.000 que la cort civil havia concedit a Francesc Joan de l'herència de son pare, considerant que una altra quantitat igual ja havia sigut entregada pel finat a la seua filla Damiata el 1488. Es tractava, en definitiva, d'una part de l'herència paterna, amb què momentàniament va ser compensat.

 

Francesc Joan de Montagut va morir al juny de 1512. En el seu testament, fet dos anys abans, havia deixat com a hereva universal la seua esposa Iolant Aguilar. En l'inventari post mortem realitzat al mes de la seua defunció, figuren el "forn e bany situats e posats a la parròchia de Sant Thomàs, en lo carreró que travessa a Sant Joan del Spital, vulgarment dit de mossén Montagut".

 

Quasi vint anys després, al març de 1531, la viuda Iolant Aguilar i el seu fill, anomenat també Francesc Joan de Montagut, van vendre a Joan Salvaterra i Maria Pérez, cònjuges, "hun bany e hun forn de coure pa contiguos, dits antigament del Carreró, situats e posats en la present ciutat, en la parròquia de Sant Tomàs, en lo carrer dit del Carreró". El preu acordat va ser de 15.700 sous.

 

Joan Salvaterra era un flequer, propietari del forn pròxim de Sant Cristòfol. Ell i la seua esposa, persones d'humil extracció, només pogueren pagar 3.000 sous com a bestreta dels 15.700 del preu establit. El deute restant es van comprometre a saldar-lo mitjançant un debitori a un interés anual equivalent a 1/15 de la dita quantitat, és a dir un 6,66 %, fins que acabara el termini per a la satisfacció o "quitament" dels 12.700 sous. L'import anual de l'interés, 846 s 4 d, havia de pagar-se en dos terminis, per març i setembre. Però Salvaterra va morir el 1536 i el termini de venciment el debitori degué acabar sense solució o "quitament".

 

La viuda va arrendar el bany el 1538 a un "peraire" anomenat Miquel Joan Sofro (per la qual cosa el servici de la conducció recauria en una tercera persona). L'import anual de l'arrendament es va establir en 36 lliures i la seua vigència en quatre anys de firma amb possibilitat de pròrroga. D'altra banda el forn es va arrendar a un flequer anomenat Ramon Berroy a canvi de 30 lliures anuals. L'import de l'arrendament era percebut pels hereus de Iolant Aguilar, qui arribaren a carregar censals sobre este ingrés.

 

Maria Pérez de Salvaterra, incapaç de satisfer el "quitament", es va vore abocada a desfer-se de la possessió dels immobles. El 1541 un membre de l'extens llinatge dels Penyarroja anomenat Filibert va adquirir els establiments per mitjà d'un intermediari. Tenim constància d'una àpoca datada al març de 1542 on se li reconeix un pagament de 200 lliures com a part del "preu de hun forn e bany dit del Carreró". Cal destacar que el finat forner Joan Salvaterra i la seua esposa havien mantingut relacions amb Francesc Penyarroja, pare de Filibert, probablement a causa del molí de farina que estos últims tenien a Les Arboredes, prop de Montolivet. Sembla que en la mateixa operació Filibert Penyarroja comprà a Maria, també, el forn de Sant Cristòfol.

 

Quan Filibert Penyarroja va comprar el bany seguia vigent l'arrendament que féu el 1538 la viuda de Salvaterra a Miquel Joan Sofro. Una vegada esgotada la seua vigència, a l'agost de 1546, el bany fou arrendat a Miquel Junquer en condicions idèntiques a les del contracte de vuit anys abans. El document menciona específicament "hun bany... posat en la parròquia de Sent Tomàs, vulgarment dit lo Bany del Carreró". A l'abril de 1551, ja finat Filibert Penyarroja, eren arrendataris del bany Miquel Junquer, fill del primer Junquer, i la seua dona Aldonça.

 

Els conductors del forn adjacent no coincidien tampoc ara amb els del Bany del Carreró: en la mateixa data el Forn del Carreró estava arrendat al flequer Lluís Pérez i la seua esposa Àngela per 30 lliures anuals.

 

Filibert ocupa un lloc un tant imprecís en la complexa genealogia dels Penyarroja. Sabem que era fill de Francesc Penyarroja (hi ha altres homònims), doctor en ambdós drets, casat el 1500 amb Elionor Marrades, amb qui tingué un altre fill anomenat Manuel. D'altra banda, Filibert es va casar amb Isabel Joan Pertusa, i quan ell morí ella estava prenyada. En el testament designava hereu universal directe el fill que la seua dona esperava i, si este moria, Bernat Lluís, fill del seu germà Manuel. Després de la publicació del testament va nàixer el seu fill pòstum, Joaquim Tomàs, "que morí al cap de un any", el 1552.

 

Bernat Lluís Penyarroja va accedir, d'esta manera, a l'herència del seu oncle, encara que subjecte a la tutela de son pare Manuel, atesa la curta edat. El forn i el bany li van pertànyer fins al moment de la seua mort, durant un prolongat període de 46 anys: "Bernat Lloís Penarroja, vivint, tenia y possehia en la present çiutat quatre forns y cases y un Bany del Carreró".

 

Com el seu oncle, Bernat Lluís va morir sense descendència el 1598. El seu patrimoni passà a mans d'un parent seu, Marc Antoni Penyarroja, fill de Francesc Penyarroja (no s'ha de confondre amb el pare de Filibert) i Isabel de Casanova. Este Francesc Penyarroja, segons sembla, era cosí de Bernat Lluís; fou el primer a intitular-se Bou de Penyarroja i a pretendre al vincle dels Bou.

 

Marc Antoni es va casar en dues ocasions. La primera amb Anna Duart, amb qui no tingué descendència, i la segona amb Jerònima de Castellví. Va morir a Madrid el 1611, deixant un fill nounat, anomenat Mauro, que a penes li va sobreviure un parell d'anys. Es conserva un retrat seu entre els dels personatges del braç militar pintats per a decorar el palau de la Generalitat el 1593. L'inventari dels seus béns, fet per la seua viuda Jerònima, inclou quatre forns i un bany. Els forns són el de la Boatella, el del carrer del senyor de Borriol (parròquia de Santa Caterina), el de Sant Cristòfol (carrer del Mar) i el "forn de core pa situat y posat... en lo carrer dit del Bany del Carreró", el qual limita "ab lo dit bany" i amb una casa de l'herència de Francesc Aliaga. El bany apareix en l'inventari com "una casa eo bany vulgarment dit del Carreró... que afronta ab les sobredites afrontacions" ja assenyalades per al forn, el que no deixa de resultar imprecís.

 

El patrimoni heretat per Marc Antoni Penyarroja (o Bou de Penyarroja) del seu oncle Bernat Lluís incloïa, sobretot, el molí de farina abans mencionat i els quatre forns, amb el bany del Carreró, a l'interior de la ciutat. Filibert Penyarroja no sols havia adquirit el forn adjacent al bany, sinó també un altre "en la plaça de micer Joan de Gallach" (parròquia de Santa Caterina). El Forn de la Boatella, "alias dels Penarroges" era un dels més valuosos de la família i havia sigut adquirit per Vicent Penyarroja el 1489 per 12.000 sous.

 

L'associació entre el bany i el forn és de caràcter físic i queda explicada per l'avantatge d'un proveïment comú de combustible. D'altra banda, el vincle establit entre el molí i els forns tampoc és casual, i el seu coneixement ens permet comprovar la coherència econòmica del patrimoni d'esta família, més enllà dels atzars derivats de la seua formació a través de compres i llegats.

 

Un document important en este sentit és el procés iniciat el 1598 per Gaspar Fuster, domèstic i administrador dels negocis de Bernat Lluís Penyarroja, contra els seus marmessors. Cinc testimonis xifren la renda anual del finat en més de 2.000 lliures, "les quals consistien en lo que procehia de dit molí, quatre forns, un bany, moltes cases y diversos çensals, terres al dit molí contigües". El molí, anomenat de Les Arboredes, era "molt principal". Era situat "davant de Montolivet" i tenia cinc o sis moles, al dir de Baltasar Alemany, flequer –pastador i venedor de pa– arrendatari del Forn de les Repenedides, qui havia sigut pressionat repetidament per Bernat Lluís perquè portara el gra al seu molí. Si Penyarroja podia coaccionar els conductors de forns aliens i arrancar-los compromisos d'utilitzar el seu molí en exclusiva (per exemple sabotejant els concursos d'arrendament), amb més motiu cal pensar que el domini dels forns propis garantia la moltura del gra dels flequers arrendataris en el seu molí, venent-se després en l'almodí el producte de la taxa en gra que els prenia en moldre. Estes gestions les realitzava amb diligència l'administrador Gaspar Fuster.

 

Tots estos fets permeten comprendre l'interés del llinatge, gens casual ni arbitrari, per acumular forns en el seu patrimoni. En este context, un dels forns adquirits –precisament el menys rendible– es presenta conjuntament amb el bany adjacent, el que explica la predisposició dels Penyarroja a seguir explotant-lo en dates tardanes, a pesar de la decadència d'este tipus d'establiments.

 

 

La mort prematura del fill de Marc Antoni Bou de Penyarroja, el 1613, va provocar l'inici d'una sèrie de plets contra la viuda Jerònima de Castellví. Les causes es van substanciar per un nebot del finat, Llorenç Bou de Penyarroja, davant la Reial Audiència, i es conserven expedients dels anys 1616 i 1618. El promotor del procés era fill de Francesc Gaspar i de la baronessa de Senija, María Zapata, i nét de Gaspar Penyarroja i Jerònima Villalba. El Gaspar avi era germà de Francesc, el pare de Marc Antoni. Sembla que els plets donaren fruit i Llorenç accedí finalment a l'herència del seu oncle poc després, en algun moment entre 1621 i 1627.

 

Llorenç es va casar en primeres núpcies amb Josefa Sisternes. El fill dels dos, Policarp Bou de Penyarroja, va rebre en herència els forns i el bany. Fruit d'un segon matrimoni, amb Felicia Sisternes, va nàixer un altre baró a qui anomenaren Gaspar. El 1688, arran d'una sèrie de processos iniciats el 1660 sobre la successió al front de l'administració de l'Hospital d'En Bou, els germanastres Policarp i Gaspar van aconseguir arrabassar-ne el gaudi a la família Despuig i Bou. Això es va aconseguir mitjançant una concòrdia acordada per a evitar una interminable successió de costosos plets.

 

En virtut del dit pacte, Vicent Despuig i Bou va renunciar a la mencionada administració, però va ser compensat amb una assignació vitalícia de 225 lliures anuals consignades sobre les rendes de dos forns i un bany posseïts per  Policarp. La major part d'esta suma havia d'aportar-la el Forn de la Boatella (156 lliures), quedant unes 28 lliures a compte de l'anomenat Forn "de l'Almirant" i només 21 del Bany del Carreró de "l'Almirant", del qual es diu "que està al costat de l'antecedent forn". Esta xifra dóna una idea de l'escassesa dels ingressos que podia proporcionar un bany públic a finals del segle XVI.

 

Després de la mort de Policarp –qui no deixà fills– i la del seu germanastre Gaspar, el patrimoni dels Bou de Penyarroja passà a un fill d'este últim, Aurelio Félix, el primer i únic membre de la família que va aconseguir la possessió efectiva dels títols i béns dels Bou, gràcies a una tardana sentència de 1749. En l'època d'Aurelio Félix el bany continuava obert al públic, encara que indubtablement ja no era l'original bany de vapor. Les llegendes explicatives del plànol parroquial del pare Tosca mostren que el número 20 representa la situació del "Baño llamado del Almirante", i el 28 el carrer del Palau, la vorera dreta del qual inclou "las tres casas dentro de la callejuela del Baño del Almirante".

 

Aurelio Félix Bou de Peñarroja mor el 1759 sense successió directa. Heretarà el seu patrimoni el fill d'una neboda seua, María Ana, filla de la seua germana Felicia i esposa de Joaquín Martínez de la Raga. L'hereu, Francisco Tomás, canviarà els seus cognoms pels de Bou de Peñarroja. Finat també sense descendents, hereterà el vincle familiar el fill de la seua germana Antonia María i de Miguel Escrivà y Faus, anomenat Lorenzo, qui també adoptarà el cognom Bou de Peñarroja. Este Lorenzo rebrà, d'altra banda, el títol de comte de Rótova el 1801.

 

 

Casualment, Lorenzo Bou de Peñarroja és un dels escassos nobles valencians que aprofita les disposicions desamortitzadores de Godoy per a desfer-se de part del vincle familiar. Acollint-se als decrets de 1798-99 que permeten l'alienació de vincles i primogenitures, en data de 8 de març de 1800, ven a Vicente Plancha la casa-bany situada al carrer de l'Almirall per 1.400 lliures i 10 sous. El forn queda pendent de rematada.

 

El nou propietari reforma l'establiment i crea una casa de banys moderna proveïda de costoses piques de marbre: la casa que és objecte de la famosa visita de Laborde el 1804. Gregorio Plancha, fill de Vicente i "hacendado vecino" de València, ven al comerciant Mariano Carsí, el 1828 i per 11.000 lliures (165.000 rals de billó), la "casa baño de habitación y morada con todos los muebles y enseres", situada en el "Callizo del Baño del Almirante", així como també "el agua del pozo y leñera que hay en frente dicha casa, aderente a la misma una escalera bajo de tierra y un quarto en la misma calle, todo anexo a la propia casa".

 

Mariano Carsí va adquirir a la Hisenda pública, entre 1828 i 1833, drets de venda d'aiguardent en el regne de València. L'elevat preu exigit el va obligar a hipotecar, entre altres béns, la casa bany del carreró de l'Almirall. Poc després, l'establiment passà a ser propietat de Francisco Mª Pérez de Lasarraga i, al novembre de 1838, es va vendre la finca, en nom seu, a Águeda Tejada, viuda de Santibáñez, per 18.000 lliures, el que representa un important increment de valor respecte a les 11.000 en què fou taxat deu anys enrere. Probablement la revalorització reflectix la construcció de la casa de veïns, així com l'ampliació i millora del carrer, efectuada a principis dels anys 1830. El 1847 la nova propietària cancel·la l'hipoteca contreta per Carsí.

 

Durant l'epidèmia de còlera de 1855 mor Águeda Tejada. Rep la casa en herència el seu fill Luis Antonio Santibáñez, encara que en la pràctica ja devia encarregar-se de la gestió de l'immoble: el 1849 Zacarés el considera propietari del bany i el qualifica com persona instruïda. Alguns anys després, el 1864, Santibáñez adquirix el forn adjacent, l'antic Forn del Carreró o "del callejón titulado del Baño del Almirante", que s'havia venut per separat cap al 1800, i recompon l'antiga unitat amb el bany. El preu és només de 38.000 rals de billó (9.500 pessetes), molt inferior al pagat pel bany. El forn el ven Josefa Blat, que el tenia des de 1819; anteriorment havia pertangut (fins a 1816) a Jaime Fernández, comptador del consolat de la ciutat de València, i després a Nicolás Sales i Juana Escrig.

 

El forn és enderrocat i agregat a l'edifici dels banys per a ampliar l'atri, que ara es dotarà d'un pòrtic amb columnes de fosa, rodejat de noves habitacions amb banyeres. L'obra de renovació acaba el 1874.

 

El 1892 té lloc l'òbit de Luis Santibáñez, qui a causa de la seua solteria deixa hereves dels banys Consuelo i María del Carmen, filles de Mariano Chiner, encarregat de l'establiment i resident en un entresòl habilitat en l'antic solar del forn. Carmen Chiner mor el 1944, viuda i sense descendència. Instituïx hereva universal la seua neboda, Consuelo Blasco Chiner, filla de la seua germana i copropietaria de la finca, que havia mort al febrer de 1937.

 

Sent propietària Consuelo Blasco, la casa de banys "de l'Almirant" tancà les seues portes al públic el 1959 i, després de la restauració de l'arquitecte Ferrant, passà a albergar-hi un gimnàs, i finalment va ser adquirida per la Generalitat Valenciana el 1984. Concloïen 640 anys de continuïtat, pràcticament ininterrompuda, de servici balneari públic en el mateix edifici. Un cas realment singular, sens dubte.