Arqueologia del Bany del Carreró - Banys de l'Almirall

Les tasques d'excavació del subsòl i reconeixement de les estructures elevades van permetre conéixer, en primer lloc, la incidència de les successives adaptacions i reformes realitzades en l'edifici des de 1800 a fi de convertir-lo en una moderna casa de banys, ús que havia mantingut fins i tot després d'haver-se inutilitzat, en el segle XVII, el sistema calefactor propi del hammâm. També es va advertir l'abast de les obres de restauració verificades en 1953 i 1961-63. Totes estes actuacions havien provat l'eliminació de diverses estructures i de bona part dels nivells anteriors al segle XIX, dificultant la comprensió global de l'edifici en determinades fases històriques.

 

La disposició estructural de l'edifici respon completament a una de les varietats de l'esquema del hammâm. Consta de tres sales rectangulars adossades en paral·lel, d'est a oest, i perpendicular a l'eix major del vestíbul, que s'emplaça en la part nord. Les latrines se situen junt a la sala freda, en l'extrem est, i la sala de la caldera junt amb la calenta, en l'oest.

 

D'acord amb la necessitat de mantindre l'atmosfera tèrmica, la tècnica constructiva conferix gran solidesa al conjunt de sales humides; és l'única part de l'edifici original que es manté en peu actualment. Ací els murs, d'una amplària de 0,8 m, estan construïts mitjançant el procediment de la tàpia, amb un abocament de morter de calç molt sòlid, reforçat per una elevada proporció de graves, i  un rebliment irregular de cudols i fragments de rajola. La fàbrica de les voltes i els arcs, igual que els llindars que definixen els buits d'accés entre les sales, es trobaven construïdes amb filades de rajola alternades amb lletades de morter.

 

Les cimentacions presenten solucions diferents i profunditats variables. La del mur que separa la sala freda del vestíbul arriba a 1,6 m de profunditat: per a la seua construcció es va obrir una àmplia franja de terreny la qual, a mesura que l'obra guanyava alçada, s'anava emplenant a fi de facilitar l'activitat dels operaris. Este procediment va generar unes superfícies de treball successives que es van poder detectar perfectament durant el procés d'excavació. Les restants rases de cimentació són més convencionals. Es tracta de trinxeres, paral·leles als murs, d'uns 0,4 m d'ample a cada part d'estos, que arriben a una profunditat de només prop de 0,7 m

 

Les sales calenta i freda, així com les dues alcoves de la temperada es cobrixen amb volta de mig canó, mentre el terç central d'esta es troba rematat per una  cúpula octogonal sostinguda sobre trompes. Tant en la cúpula com en les voltes s'obrin, mitjançant una disposició regular, lluernes atrompetades amb perfil d'estrella de vuit puntes. En les latrines, tanmateix, la coberta és de volta d'aresta.

 

El reconeixement dels murs meridionals de les sales humides va permetre descobrir la canonada destinada a distribuir l'aigua procedent de la sala de la caldera. El canó es conforma mitjançant l'acoblament de peces ceràmiques, amb un pendent de direcció est-oest que permetia la circulació de l'aigua des d'esta estança fins a la pica d'aigua freda, en el cantó sud-oest de la sala freda. D'altra banda, un arc de rajola obert en el mur est de la sala calenta, i del qual encara queda un menut segment, permetia als usuaris accedir directament a l'aigua de la caldera. En este mateix mur i al nord de l'arc de la caldera es va detectar un altre arc de rajola que bé podria correspondre a la pica per a contindre aigua calenta.

 

En els extrems del subsòl de la sala calenta es va poder advertir la presència de pilars de rajola de 90 cm d'alçada i uns 62 cm de costat pertanyents a la galeria de l'hipocaust, per on circulava l'aire que procedia del forn de la caldera i escalfava el sòl abans d'elevar-se pels dos parells de xemeneies encastades en els murs. Esta galeria estava coberta per revoltons de rajola que se sostenien en sèries d'un parell de pilars, en la part central, i en uns ressalts dels murs en els extrems.

 

Les aigües abocades discorrien seguint la inclinació del sòl, que les conduïa, travessant les sales, cap a les latrines, on s'iniciava una canalització soterrània de desguàs. L'excavació va permetre documentar, en els sòls de les sales temperada i freda, una capa de morter d'escassa consistència que correspon a la preparació del paviment original, les característiques i acabat del qual desconeixem. Esta capa cobrix tot un nivell d'igualació del sòl format amb terra piconada.

 

Els buits que comunicaven la sala central –temperada– amb les laterals –freda i calenta- van ser ampliats, a l'alt i a l'ample, en èpoques posteriors, encara que podem apuntar que la mesura original degué situar-se entre 0,8 i 0,9 m.

 

L'excavació va permetre constatar, així mateix, el progressiu deteriorament patit pels elements més fràgils de l'edifici, motivat principalment per les condicions extremes d'humitat i calor. Esta situació degué comportar que es dugueren a terme, durant el segle XV, una sèrie de reformes menors que no arribaren a afectar l'estructura general de l'immoble.

 

Les obres del quatre-cents van consistir, sobretot, en el reforçament d'arcuacions i la col·locació d'una nova solera un poc per damunt del nivell de la primera. Este paviment seria de rajoles i presentaria, també, alguns medallons de contorn sub-octogonal, formats per un escacat de peces ceràmiques losanjades, vidriades unes en verd i les altres en blanc, que recorden alguns dels aplics ornamentals de les torres mudèjars de Terol. Algunes d'estes peces foren trobades durant els treballs de restauració dels anys 50, i feren creure que tot el paviment original estava fet amb elles, per això se'n fabricaren unes costoses reproduccions amb les quals es van revistir els sòls el 1963.

 

Els conjunts ceràmics recuperats en els rebliments de les rases de cimentació i en les capes de condicionament cobertes pel primer paviment, es daten perfectament a inicis del s. XIV, en coincidència amb el testimoni documental de la construcció de l'edifici. Així ho indica l'associació de fragments pertanyents a grans recipients, de vegades amb decoracions incises, cànters decorats amb manganés, olles grises de tradició catalana, formes vidriades monocromes en verd i melat (llibrells, cassoles, pitxers, talladors o trinxadors i plats) i, finalment, alguns fragments de ceràmica en verd i morat del tipus Paterna "clàssic".

 

Respecte a esta datació, resulta particularment interessant tindre en compte el lot ceràmic aparegut en el rebliment d'un pou que fou inutilitzat i reblit en construir-se sobre la seua boca el mur nord del vestíbul del bany, és a dir, el mur que separava el bany del forn des que Pere de Vila-rasa construí tots dos. El dipòsit presenta peces quasi completes i un repertori formal molt homogeni que suggerix un caràcter sincrònic per al contingut del rebliment. Els materials són, a més, molt similars als abans descrits.

 

La tipologia de l'edifici també encaixa en l'època assenyalada. Ja hem mencionat l'assimilació, efectuada per Azuar, del Bany de l'Almirall amb el tipus "granadí tardà" o "avançat" de Gómez-Moreno, en què la sala temperada es troba poc diferenciada en amplària respecte a les sales freda i calenta. És un tipus desenvolupat des del s. XIV i les seues manifestacions més simplificades poden vore's en exemples rurals.

 

Els trets arquitectònics del vestíbul també oferixen interés. L'excavació ha permés conéixer la planta original, que concorda amb les figures reproduïdes per Laborde, les quals permeten completar el coneixement de l'alçat, destruït el 1874. Essencialment es tracta d'una construcció de planta rectangular definida per un peristil o pòrtic central suportat per vuit columnes que sostenen tres arcs en els costats majors i un en els menors. En els gravats s'observa que la sala porticada es corona amb una galeria de finestres en la meitat oest, però esta situació correspon a una reforma del segle XVII, i pareix probable que la galeria ocupara originalment tot el perímetre superior del peristil. En un estudi sobre les sales amb llanterna central o il·luminació zenital en l'arquitectura granadina i marroquí, Torres Balbás presenta una sèrie d'exemples on esta solució s'adopta per a vestíbuls de banys: la sala de las Camas del palau de Comares de l'Alhambra; el bany del palau de Dâr al-cArûsa, al Generalife; el bany de Zagora; i el hammâm al-Mujfîya de Fes, estudiat per Terrasse. Tots ells es daten en el segle XIV i permeten formular la conclusió que este tipus d'estructura en els vestíbuls "no se encuentra, a juzgar por los ejemplos conocidos, en ninguno anterior al siglo XIV".

 

És interessant, així mateix, assenyalar la filiació de les columnes de la sala temperada, caracteritzades pels seus capitells troncocònics invertits, mancats de decoració, separats de l'estret fust per un senzill collarí i rematats per un àbac llis. Es tracta, senzillament, de capitells de tradició romànica amb abundants paral·lels que es remeten, genèricament, a l'últim terç del segle XIII i els inicis del XIV. Cal destacar-hi, per la seua proximitat, les pilastres de la capella annexa a l'església de Sant Joan de l'Hospitall.

 

Convindria, finalment, fer referència als principals canvis produïts en l'edifici després de la inhabilitació del sistema calefactor característic del bany original del tipus hammâm. Com ja s'ha dit, l'anul·lació degué tindre lloc a finals del segle XVII o, potser, un poc més tard. Fou aleshores quan l'hipocaust s'inutilitzà reomplint-se d'enderrocs, encara que l'establiment continuà funcionant com a bany públic, probablement amb el concurs de cossis per a la immersió dels cossos. L'edifici es va pavimentar de nou i, eliminats els inconvenients de la humitat i el vapor, les parets es van cobrir amb una decoració molt al gust barroc, composta per motius geomètrics en color roig sobre una base d'enlluït groc o ocre.

 

A principis del segle XIX, coincidint pràcticament amb la visita de Laborde, l'edifici va ser objecte d'una important reforma, reflectida ja parcialment en els famosos gravats. S'hi van construir cabines individuals de bany dividint amb envans les antigues sales humides del bany. A l'interior de cada compartiment es col·locà una banyera de marbre, i es va construir per al seu desguàs una xarxa de canalitzacions que, en part, aprofitava les ja existents.

 

No obstant això, va ser entre 1830 i 1874 quan l'establiment va patir la intervenció més dràstica. D'una part es va regularitzar la línia de carrer, obligant a retallar l'antiga sala de la caldera i a situar en una posició més avançada la façana del vestíbul, modificant-se les entrades a ambdues dependències. D'altra part, es va construir un immoble sobre la sala de la caldera i la meitat oriental de la sala calenta i del vestíbul.

 

Les obres comportaren l'eliminació de les quatre columnes del peristil situades a l'est, sota el cos del nou edifici de veïns. Així mateix, en la sala calenta es va obrir una estança soterrània i es van disposar elements estructurals destinats a suportar la càrrega del nou edifici. En esta mateixa estança es va obrir un pou per al proveïment dels llogaters de l'immoble. El 1874 el propietari dels banys va adquirir el forn adjacent, situat en el que hui és saló d'actes de la Conselleria d'Economia, Hisenda i Ocupació; una vegada enderrocat, aprofità el solar per a ampliar el vestíbul de la casa de banys. Esta reforma comportà la desaparició total del peristil medieval. En el seu lloc es va construir un "pati claustral" rodejat d'un pòrtic compost per columnes de fosa i proveït de sis cabines de bany addicionals. El sòl es pavimentà de nou amb lloses quadrades de marbre blanc, elevant-se el nivell 0,3 m per damunt de l'anterior.