Les visions d'un monument "àrab" - Banys de l'Almirall

En els començaments del segle XIX l'il·lustrat viatger, Alexandre de Laborde, tingué ocasió de reparar en l'edifici al seu pas per València. Ni tan sols Orellana en el seu manuscrit, anterior en molts pocs anys a la visita del francés, adduïx cap comentari especial en mencionar esta "antiga" casa de banys que subsistia a la ciutat a finals del set-cents, amb el nom del trencat carreró "del Almirante" on s'ubicava. Es tractava, per tant, de la primera apreciació de la singularitat monumental de l'immoble, i en deixà constància Laborde en el seu Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, editat el 1806, a través de una breu descripció textual i, sobretot, unes interessants il·lustracions gravades on es reflectix la planta, dues seccions, dues perspectives i tres detalls arquitectònics.

 

El viatger francés identificà estos "Banys de València" com monument "àrab" de forma certament paradoxal, en reconéixer en l'edifici una estructura similar a la prèviament descrita en les ruïnes dels banys –certament no "àrabs", com hem vist– de Barcelona i Girona, amb una part destinada a vestíbul i una altra al bany pròpiament dit, dividida en tres sales humides disposades perpendicularment a aquell. El vestíbul – que ocupa la meitat nord de la planta- estava proveït aleshores d'un peristil, actualment desaparegut, els arcs del qual es representaven en el gravat amb traça de ferradura, sostinguts sobre columnes de fust cilíndric, de major gruix que les existents en la part humida.

 

Però el material gràfic de Laborde s'ha d'interpretar amb cura. Deliberadament omet la reproducció dels envans separadors de les cabines de banys que, en l'any 1800, havia disposat el nou propietari de la casa –Vicente Plancha– a fi d'instal·lar-hi piques de bany individuals a l'ús modern, "desfigurant" l'estructura, segons les paraules del mateix Laborde. Els gravadors tracten d'oferir, així, una restitució fidel del bany original, però idealitzen i orientalitzen detalls que no es podien percebre amb precisió a causa de les reformes i aparedaments que amagaven les arcuacions, no reflectits en les figures. Els reconeixements efectuats el 1991 van permetre determinar la falsedat de la ferradura atribuïda als arcs peraltats de les sales freda i temperada, com també la del suposat sosteniment d'estos en columnes adossades o pilastres, atés que, en realitat, els arcs se sostenen directament sobre els murs.

 

De fet, en les descripcions de Zacarés (1849) i del marqués de Cruïlles (1876) no es mencionen en absolut els arcs que separaven les alcoves en les sales humides: simplement no es veien. Quant al peristil del vestíbul, demolit el 1874, en el mateix alçat de Laborde s'aprecia que els buits s'havien cegat en la quasi totalitat. Sobre això, un comentari recent de Carles Boigues fa notar la "imprecisión del dibujo de Laborde sobre el modo de apoyarse los arcos de herradura en la columna".

 

Les descripcions posteriors a Zacarés i Cruïlles són més concises. Elías Tormo parla, el 1923, d'estes "ruïnes morisques" com un bany àrab del s. XIII, poc anterior a la conquesta. Esta mateixa cronologia la fa constar una altra vegada el mateix autor en la memòria prèvia a la segona declaració de monument historicoartístic el 1944 (la primera declaració la féu el govern de la República al desembre de 1937). La datació al final de l'època musulmana ha sigut assumida, més recentment, en els catàlegs monumentals de la ciutat de València (M.A. Català,1983) i de la Comunitat Valenciana (D. Benito, 1984), així com en el tractat de Basilio Pavón (1990), tots els quals coincidixen a atribuir al bany una data entre finals del segle XII i inicis del XIII.

 

D'altra banda, la publicació de l'obra de conjunt sobre els banys àrabs al País Valencià (1989) va aportar noves contribucions que no revisaven substancialment el ja dit, encara que algunes, fins i tot, remuntaren més encara la cronologia, a pesar de no comptar amb documentació directa en què sostindre's. Boigues va analitzar els mòduls compositius i els tipus d'arcs reproduïts en les figures de Laborde, i assenyala una filiació precalifal per als del peristil, califal per als de la sala temperada i almohade per als de la freda, diferències que este autor atribuïa a "reformas durante la época islámica o bien al uso diferenciado de cada sala... por razones estéticas". Pedro Lavado afirmava que el bany corresponia a la "tipología taifa" i que semblava haver sigut construït en els segles XI al XIII, encara que en un altre moment assenyalava que seria "obra de los amiríes de Valencia", i per tant de mitjan del segle XI tenint en compte, sens dubte, la suposada denominació de Bany de cAbd al-Malik.

 

La classificació tipològica proposada en l'obra abans mencionada per Rafael Azuar és, sens dubte, la més encertada. Tenint en compte la composició de la planta, advertix la seua correspondència amb el tipus que Gómez-Moreno qualificà de "granadí tardà", caracteritzat per l'escassa diferenciació de la sala tèbia respecte a les laterals i datable en època posterior al segle XIII. Tanmateix, la identificació tradicional del Bany de l'Amirall amb l'anomenat de cAbd al-Malik –mencionat repetides vegades en el Repartiment de la ciutat–, incità Azuar a admetre que "ya existía en el momento de la conquista" (any 1238), el que li permet plantejar la hipòtesi que la seua planta siga un "eslabón intermedio entre el baño de gran sala tibia cuadrada sobre la que gira el baño... y los más sencillos del siglo XIII en adelante". Però la identificació amb el bany de cAbd al-Malik –que ha condicionat molt les adscripcions cronotipològiques adduïdes– és absolutament falsa i, a més, esta circumstància ja va ser ben argumentada per altres autors.