Breu ressenya històrica - Banys de l'Almirall

Construcció durant el regnat de Jaume II

La València on entraren els primers ocupants cristians el 1238 era una ciutat molt ben proveïda d'establiments balnearis. El total de banys existents en aquell moment podia acostar-se als vint-i-cinc.

Així i tot, i amb certs dubtes, no serien més de cinc les cases de banys que van sobreviure a la deixadesa dels anys immediatament posteriors a la conquesta.

Encara que és possible que ja abans es construïra algun bany de nova planta, és durant el regnat de Jaume II (1291-1327) quan té lloc un menuda eclosió d'autoritzacions per a l'edificació d'establiments balnearis explícitament nous, de nova planta i nou emplaçament.

És en este moment on s'emmarca la construcció dels banys de l'Almirall. Del 25 de juny de 1313, és la llicència de construcció concedida a favor de Pere de Vila-rasa, doctor en lleis, per a edificar un bany i un forn en la popula que té i fa construir en la parròquia de Sant Tomàs. El constructor del conjunt d'edificis format pel palau, el forn, el bany i, probablement, altres immobles de caràcter veïnals va ser, doncs, el cavaller i jurista Pere de Vila-rasa. Les obres estan en marxa, sens dubte, ja el 1313 i els elements essencials es consideren acabats el 1320.

El hammâm o bany de vapor "àrab" era la forma usual adoptada pels banys públics en els regnes hispànics medievals. A més, no sols tingué una duració que ultrapassà, de vegades en molt, la presència de comunitats musulmanes en els regnes o regions on s'assimilà, sinó que arribà a difondre's, fins i tot, en zones del nord peninsular que no formaren part d'al-Andalus.

Així doncs, el Bany de l'Almirall, encara que seguia la tradició dels banys de vapor àrabs, va ser construït en època cristiana. L'estudi històric i arqueològic realitzat per Concha Camps i Josep Torró, ha permés conéixer-ne la construcció, entre 1313 i 1320, durant el regnat de Jaume II. El Bany de l'Almirall és el bany públic de la ciutat de València que més temps estigué obert (quasi ininterrompudament des del segle XIV fins al XX), per això aporta una llarga i completa història sobre l'evolució que va experimentar este tipus d'edificis per a adaptar-se a les pràctiques d'higiene.

El Bany de l'Almirall és un edifici de banys de caràcter humil que servix per a conéixer com funcionava la vida quotidiana de les classes menys afavorides de la ciutat de València. En el Bany de l'Almirall es desenvolupava una sociabilitat d'ambdós sexes. Era el lloc de reunió tant d'homes com de dones, encara que en dies o horaris distints. El bany constituïa un exercici d'higiene pràctica i permet conéixer les relacions socials de cada una de les èpoques.

DESCRIPCIÓ DEL MONUMENT

L'edifici consistix, essencialment, en tres habitacions voltades, la sala freda, la temperada i la calenta. La més gran sol ser la temperada, que pot estar coberta per una cúpula sostinguda en arcuacions de columnes, amb alcoves en els seus extrems laterals. D'altra banda, la sala calenta és contigua a la caldera, a la boca de la qual s'accedix per una obertura que permet prendre-hi aigua en ebullició; l'aire calent produït pel foc de la caldera s'expandix, a través d'un hipocaust o cambra de poca alçada, sota el terra de la sala, i després ascendix per l'interior dels murs que limiten amb la sala temperada a través d'unes xemeneies denominades "escalfadors". La fàbrica és de murs sòlids i molt gruixuts per a resistir la humitat i mantindre la calor, sense més obertures que les de les menudes portes de trànsit i unes menudes lluernes estrellades obertes en les voltes i tapades amb vidres de colors. Habitualment a este conjunt, o bany pròpiament dit, s'agregava un saló amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servici, com la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.

CRONOLOGIA CONTEMPORÀNIA: EVOLUCIÓ D'USOS I ADAPTACIONS

En els començaments del segle XIX l'il·lustrat viatger, Alexandre de Laborde, tingué ocasió de reparar en l'edifici al seu pas per València. Es tractava, per tant, de la primera apreciació de la singularitat monumental de l'immoble, i en deixà constància Laborde al seu Voyage pittoresque et historique de l'Espagne, editat el 1806, a través d'una breu descripció textual i, sobretot, unes interessants il·lustracions gravades on es reflectix la planta, dues seccions, dues perspectives i tres detalls arquitectònics. El viatger francés identificà estos "Banys de València" com monument "àrab".

Elías Tormo parla, el 1923, d'estes "ruïnes morisques" com un bany àrab del s. XIII, poc anterior a la conquesta. Esta mateixa cronologia la fa constar una altra vegada el mateix autor en la memòria prèvia a la segona declaració de monument historicoartístic el 1944 (la primera declaració la va fer el govern de la República pel desembre de 1937).

Les tasques d'excavació del subsòl i reconeixement de les estructures elevades permeteren conèixer, en primer lloc, la incidència de les successives adaptacions i reformes realitzades en l'edifici des de 1800 a fi de convertir-lo en una moderna casa de banys, ús que havia mantingut fins i tot després d'haver-se inutilitzat, en el segle XVII, el sistema calefactor propi del hammâm.

La disposició estructural de l'edifici respon completament a una de les varietats de l'esquema del hammâm. Consta, com s'ha vist, de tres sales rectangulars adossades en paral·lel, d'est a oest, i perpendiculars a l'eix major del vestíbul, que s'emplaça al costat nord. Les latrines se situaven al costat de la sala freda, a l'extrem est, i la sala de la caldera junt amb la calenta, a l'oest.

Els conjunts ceràmics recuperats en els rebliments de les rases de cimentació i en les capes de condicionament cobertes pel primer paviment, es daten perfectament a inicis del s. XIV, en coincidència amb el testimoni documental de la construcció de l'edifici.

Els principals canvis produïts en l'edifici després de la inhabilitació del sistema calefactor característic del bany original del tipus hammâm degueren produir-se a fins del segle XVII o, potser un poc més tard. Va ser aleshores quan l'hipocaust s'inutilitzà omplint-se d'enderrocs, encara que l'establiment continuà funcionant com a bany públic.

A principis del segle XIX, coincidint pràcticament amb la visita de Laborde, l'edifici va ser objecte d'una important reforma, reflectida ja parcialment en els famosos gravats.

No obstant això, va ser entre 1830 i 1874 quan l'establiment va patir la intervenció més dràstica. D'una banda es va regularitzar la línia de carrer, obligant a retallar l'antiga sala de la caldera i a situar en una posició més avançada la façana del vestíbul, modificant-se les entrades a ambdues dependències. D'altra, es va construir un immoble de tres plantes sobre la sala de la caldera i la meitat oriental de la sala calenta i del vestíbul.

A inicis del segle XX l'establiment es va decorar amb detalls neoàrabs, com falsos arcs de ferradura i polilobulats, sòcols de taulells d'estil nassarita i guixeries arabitzants. El procés restaurador de 1953-1963 i el tancament dels banys el 1959 destruiran i amagaran la pràctica totalitat dels elements introduïts en l'etapa moderna.

INCORPORACIÓ AL PATRIMONI DE LA GENERALITAT VALENCIANA

De manera definitiva, entre 1984 i 1985, es van produir les negociacions que portaren la Generalitat Valenciana a l'adquisició, a l'agost de 1985, tant del Bany com del Palau de l'Almirall, amb accés pel carrer del Palau, 14 i de l'edifici veí núm. 12, tots dos confrontants amb els banys, per a emplaçar-hi la seu de la Conselleria d'Economia, Hisenda i Ocupació. La demolició de les cases 3 i 5 del carrer dels Banys de l'Almirall, construïdes damunt dels banys, es va realitzar amb les necessàries precaucions i situant proteccions sobre les seues cobertes.

La intervenció actual sobre els Banys de l'Almirall s'ha plantejat com una operació definitiva de conservació i posada en valor per al gaudi social d'este edifici que ens acosta al nostre passat i engrandix la nostra ja àmplia oferta cultural.