Restauració - Banys de l'Almirall

L'estat dels banys, abans de l'inici de l'actual restauració, era fruit de les múltiples actuacions que s'hi havien dut a terme, unes de transformació i adaptació de l'espai en funció de l'evolució de l'ús com a bany i altres de conservació realitzades a principis de la segona meitat del segle XX. A més de les interiors, es van produir modificacions derivades de l'evolució urbana com l'ampliació i millora a principis del s. XIX de l'actual carrer, que suposà la reducció de les dimensions de la sala de la caldera i obligà a avançar l'entrada; o la construcció sobre la sala calenta d'un immoble a finals d'eixe mateix segle, que comportà l'obertura d'un soterrani i l'eliminació d'una part important de l'hipocaust situat davall del paviment. Les transformacions de l'ús del bany comportaren múltiples obertures i refaccions en els murs. La situació final mostrava greus alteracions de paraments, importants esquerdes, en especial en les voltes, i la modificació dels passos originals.

El projecte de restauració dels Banys de l'Almirall va ser redactat a finals de l'any 2000 per un equip multidisciplinar dirigit pels arquitectes Julián Esteban Chapapría i Ricardo Sicluna Lletget, tots dos de la Conselleria de Cultura i Educació, i per José Luis Robles, de la Conselleria d'Economia i Hisenda. Per les característiques del monument i del tipus d'intervenció ha tingut un paper destacat l'arqueòloga de l'equip, Concha Camps.

 

La intervenció projectada s'articula al voltant de tres àmbits: les sales humides, el vestíbul i l'espai que resta entre les anteriors i el carrer, amb la finalitat de dedicar l'edifici a ser visitat i mostrar, mitjançant recursos i tecnologies adequades de suport, el destí i la funció originals.

 

La restauració realitzada té en compte la recuperació de l'esquema original de funcionament mitjançant el cegament dels buits que no es corresponien amb els passos originals; recomposició de la volta de la sala calenta així com la zona d'hipocaust desapareguda o la reparació de lesions en murs i voltes. Com a tractaments finals, tant en paraments com en voltes s'ha apostat per la utilització de lletades de calç. Les lluernes s'han tractat d'acord amb el seu estat de conservació i el seu tancament exterior resolt amb unes peces de vidre, a mode de bols, que la cobrixen. En el paviment de les sales s'han disposat peces ceràmiques d'idèntiques mides a les originals, i en la sala freda s'han integrat les restes originals trobades.

 

La reposició dels tancaments dobles de fusta entre les sales i la incorporació d'instal·lacions d'il·luminació, so i efectes especials permetran recrear el destí original dels banys.

Totes les operacions s'han concebut amb el màxim respecte cap a les fàbriques preexistents, amb solucions constructives compatibles amb la construcció inicial i uns acabats que intenten recuperar la manera d'operar fins al segle XVIII.

 

S'ha construït sobre el buit del vestíbul una peça que completa la topologia arquitectònica dels banys fins a fer-los comprensibles, l'objectiu principal del qual ha sigut substanciar l'essència de l'espai, és a dir l'alçada, font de llum, etc... sobre la base de la imatge transmesa pel viatger francés Laborde.

 

 

Les múltiples alteracions de paraments i voltes de les sales i, en especial, la constant obertura de buits, debilitaren enormement l'edifici, provocant l'aparició de nombroses esquerdes que arribaven a tindre diversos centímetres de gruix. En la sala calenta fins i tot va suposar la pèrdua de la generatriu de la volta, evidenciada per mitjà d'un escaló. La solució desenvolupada en estos casos va ser la injecció d'un morter de calç hidràulica molt fluid. Prèviament, s'havia segellat la junta externament, disposant cànules per a garantir-ne l'ompliment. La dosificació variava depenent del gruix de l'esquerda, ja que s'havia d'assegurar al màxim el rebliment i l'arribada a tots els punts de la pasta. Per a evitar que el morter superficial es despenjara, en les esquerdes majors de 5 cm, es disposaren varetes de fibra de vidre, a mode d'armat.

En el cegament dels buits impropis dels murs de les sales humides s'emprà massa de tàpia, composta per àrids de diferents dimensions de cantals i hidròxid de calç com a conglomerant, de forma que es poguera obtindre un acabat de textura similar a l'original. Tots estos components s'anaren piconant per capes mantenint les dimensions dels encofrats antics. El nucli d'estos buits es va reforçar amb una fàbrica de rajoles perforades per a permetre una bona connexió a efectes de la transmissió d'esforços amb les restes de fàbriques antigues.

 

El tractament elegit per al revestiment interior de les sales va ser una pintura a la calç pura, molt rebaixada amb aigua i una quantitat de mans que en ocasions arribà a la desena. Amb esta superposició, es permetia que la calç poguera formar part del suport, adherint-se'n una sobre l'altra, i contribuir al mateix temps a un reforç i consolidació de tàpia i revestiment existent.

 

Les cobertes de volta presentaven en general un estat acceptable, encara que el pas del temps i les agressions climàtiques patides causaren deteriorament del revestiment superficial, amb pèrdua en zones concretes. El criteri de no superposar ni redefinir cap aresta no preexistent, així com no introduir-hi materials moderns que asseguraren la impermeabilitat i estanquitat a base de productes químics, va conduir a la solució de fer una capa de revestiment amb morter de calç molt plàstic format per àrid silici i calcari i calç en pasta envasada (amb més de 6 mesos d'amerament). Aplicat amb paletina i llana metàl·lica en dues capes, a mode d'estuc de 5 mm de gruix total, s'adaptava a la superfície existent como si es tractara d'una pell, conservant les llacunes històriques i mantenint la textura de les voltes del segle XIV.

En aquells paraments verticals i horitzontals de nova factura s'ha optat per la utilització de materials actuals que permeten una lectura integrada amb el context de la resta de l'edifici. Així els forjats i murs del vestíbul i de la caixa d'escala es van fer amb formigó armat tipus HA- 25 de color blanc amb cimentació resolta mitjançant micropilons. En els revestiments s'han emprat morters predosificats amb alta resistència i gran finesa de l'àrid.

La dificultat que de per si presenta el seu traçat es complica enormement quan s'intervé sobre les fàbriques històriques d'un monument. Amb un criteri de màxim respecte es va optar per estendre sota el paviment de les sales els servicis de megafonia, seguretat i electricitat, ubicant-los de la forma més discreta possible però satisfent tots els requeriments tècnics, encastant en el paviment tant lluminàries com mecanismes. La gestió única i centralitzada, però de gran flexibilitat d'ús, de tots els sistemes que integren la instal·lació museogràfica, és capaç de controlar des de l'enfosquiment del vestíbul, per mitjà de la motorització dels estors de les finestres, fins al control tèrmic de la sala calenta. La instal·lació d'un sistema de calefacció de foli radiant permet elevar la temperatura del paviment fins als 29ºC, a semblança de l'hipocaust antic, amb tan sols un gruix mínim de 7 cm.

La diversitat de tractaments i processos constructius desenvolupats en tan reduït espai (la planta total és de 281 m2, l'ample del cos d'accés és d'1,8 m, junt amb l'estretesa del viari circumdant -3 m-), ha suposat un repte enorme i complex per a dur a terme l'obra. Cal afegir que les dificultats per a disposar d'espais mínims tant d'apilament com de treball, descàrrega de materials o accés de maquinària, comporten una sèrie de obstacles que condicionen en gran manera la seua execució.