La proliferació de banys públics en el regnat de Jaume II - Banys de l'Almirall

La madîna Balansiya on entraren els primers ocupants cristians el 1238 era una ciutat molt ben proveïda d'establiments balnearis. Si col·lacionem les referències contingudes en el Llibre del Repartiment i afegim, a més,  els banys de la Carnisseria i el Mercat –mencionats en privilegis de 1238 i 1239– advertirem que el total de banys existents en eixe moment podia acostar-se als vint-i-cinc. Un nombre certament elevat si prenem en consideració la grandària del nucli urbà i que demostra una generalitzada implicació dels habitants de la madîna en l'exercici del bany i, especialment, en l'ús d'estos establiments.

 

Esta abundància de banys, a pesar de l'aspecte aparentment erràtic de la seua distribució en el plànol deduïda del Repartiment, pareix correspondre's bé amb l'organització de la ciutat islàmica tal com la descriuen Roberto Berardi o Pedro Chalmeta, fundada en unes cèl·lules urbanes elementals. Uns "barris" caracteritzables per la presència en primer lloc, en cada un, d'un suwayqa o menut soc, un "mercat primari" destinat a satisfer les necessitats quotidianes, així com una menuda mesquita, a més del bany i el forn de pa. No hem de creure, doncs, que l'emplaçament de les portes i les mesquites, a pesar de ser uns condicionants d'importància en la distribució dels banys públics, constituïren el determinant primer de la seua presència en la topografia urbana, que abans de res reproduïa l'estructura orgànica formada por la juxtaposició i la concurrència d'estos "barris" desenvolupats autònomament.

 

Com hem exposat abans, la societat cristiana i feudal implantada a la ciutat de València el 1238, després de l'expulsió dels seus anteriors habitants, produïx formes radicalment distintes d'organització de l'espai, com ho són, a més, les concepcions sobre el domini del sòl i els àmbits de la sociabilitat. D'esta manera, no hem de mostrar estranyesa davant del fet que la xarxa de banys de l'època islàmica desaparega amb certa rapidesa. Tampoc ens ha de  sorprendre que, al cap d'un lapse de temps, es recomponga una altra xarxa de banys amb nous edificis i una distribució diferent.

 

Encara que desconeguem els detalls del procés, estem efectivament en condicions d'assegurar que la gran majoria dels banys d'època musulmana deixa d'aparéixer mencionada en la documentació escrita posterior al Repartiment.

 

De vegades, els banys s'esvaïxen en blocs: per exemple, els quatre establiments del barri de Terol amb un altre pròxim (anomenat "d'Algaçir") del barri de Calatayud, o els situats a les portes de Bâb al-Qantara y Bâb al-Wârraq. Els quatre o cinc que es mencionen per la zona del call, amb la plaça de la Figuera i el Rahbat al-Qâdi, tenen un destí molt incert: amb l'excepció d'un sol, tots desapareixen de l'horitzó documental, incloent-hi el (equívocament) cèlebre bany de cAbd al-Malik.

 

No serien més de cinc, i així i tot amb certs dubtes, les cases de banys que van sobreviure a la deixadesa dels anys immediatament posteriors a la conquesta. Es tractaria, en primer lloc, del bany del Mercat, que potser era el mateix posseït per la família Suau a finals del segle XIV; en segon, del bany de Polo de Tarazona, que, com a mínim, va subsistir fins al 1276, encara que cap la possibilitat d'identificar-lo amb el que reconstruïria Arnau Pérez el 1515; en tercer, el bany de la moreria, si és que en realitat no és un bany nou construït ex professo quan es determinà l'emplaçament del raval; en quart el bany d'En Nunyo, que reapareix en diversos documents de 1420 a 1441; i finalment el bany de la plaça de la Figuera, mencionat encara en l'any 1409.

 

El desmantellament de la major part de les antigues cases de banys andalusis és un fet que admet pocs dubtes. No sabem, tanmateix, quines circumstàncies precises propiciaren esta inhabilitació, encara que és evident que la falta de rendibilitat seria un factor determinant. Tampoc sabem, si es va produir gradualment o, com sembla ser, amb bastant rapidesa en molts casos. Els banys, com vorem, són unes instal·lacions sotmeses a condicions ambientals extremes el bon funcionament de les quals és una cosa fràgil i cara de mantindre.

 

Encara que és possible que ja abans es construïra algun bany de nova planta, és durant el regnat de Jaume II (1291-1327) quan té lloc un menuda eclosió d'autoritzacions per a l'edificació d'establiments balnearis explícitament nous, de nova planta i nou emplaçament. Sabem, en concret, de l'obertura d'almenys nou banys en este període: sis es localitzen dins de l'antic perímetre emmurallat d'època musulmana, un a la Xerea i els altres dos cap a Russafa. Heus ací les autoritzacions conegudes:

- 1296, octubre 9: llicència de construcció concedida a Bernat d'Esplugues, ciutadà de València, per a construir un bany en les seues possessions de la ciutat quan vulga i on trie.

- 1298, abril 13: llicència de construcció i establiment concedida a Berenguer Mercer perquè, en un hort o era que té in suburbio civitatis, puga edificar un bany quan vulga; si el construïx en efecte, haurà de pagar un cens anual de dos morabatins. 

- 1308, gener 6: llicència d'obertura concedida a Bernat de Llibià perquè puga calefactar i obrir al públic el bany que té en un real junt a Russafa.

- 1313, juny 25: llicència de construcció concedida a favor de Pere de Vila-rasa, doctor en lleis, per a edificar un bany i un forn en la popula que té i fa construir a la parròquia de Sant Tomàs.

- 1321, maig 7: llicència de construcció concedida a Bernat Sanou, batle general del regne, per a edificar un bany, franc i lliure de cens, en les cases que posseïx a la parròquia de Sant Llorenç.

- 1322, abril 1: llicència de construcció concedida a Guillem de Jàfer per a edificar un bany a la part "encara sarraïna" de la casa que té contigua a l'església de Sant Nicolau. 

- 1322, abril 3: llicència de construcció atorgada a Pere Martí, tresorer reial, perquè puga construir un bany a la parcel·la censal que posseïx a la Xerea.

- 1322, abril 12: llicència de construcció a favor de Joan Escrivà, de la casa reial, per a edificar un bany en l'alou que posseïx extramurs, enfront del Guadalaviar, i en la confluència de les parròquies de Sant Salvador, Sant Llorenç i Sant Bertomeu.

- 1327, març 15: llicència de construcció concedida a Andreu Guillem Escrivà, jutge de la cort reial, perquè, en la casa heretada de son pare, en la parròquia de Sant Esteve, puga edificar un bany públic i un forn per a coure-hi pa i altres aliments, que tindrà en règim de franquícia.

 

Com pot vore's, d'estes nou autoritzacions, vuit com a mínim fan referència inequívocament a l'edificació de banys totalment nous. Sobre això cal advertir que la terminologia documental de l'època distingix perfectament les reedificacions o reparacions de banys preexistents (reficient, aptetis, ad rehedificandum, etc.) de les construccions veritablement noves, ad edificandum.

 

Si a estos nou banys afegim els que pareixen perviure des de la conquesta més els que documentem de forma accidental –sense referències expresses a la seua edificació– tindrem un total aproximat d'uns quinze banys, o pocs més, cap al final del regnat de Jaume II. D'este total aproximat, com veiem, almenys la meitat, i probablement més encara, són inequívocament nous.

 

La proliferació d'estos establiments en esta època i a la ciutat de València arriba, d'altra banda, a un extrem pròxim a la saturació. Els promotors de les cases de banys contemplen la competència com una clara amenaça a la capacitat d'estes per a assegurar guanys suficients i estables. Esta circumstància provocarà que s'esforcen a obtindre mesures per a la limitació del parc de banys públics.

 

El procediment de la limitació consistia a determinar un nombre màxim d'establiments en una parròquia o zona concreta, o bé a delimitar un districte exclusiu per a un en particular, prohibint-se expressament la fundació de banys nous en els àmbits demarcats. D'esta manera, s'afavoria la concurrència dels veïns de les immediacions, amb la qual cosa es garantia la rendibilitat de l'empresa.

 

La primera delimitació coneguda és de l'any 1319 i, de fet, sols afecta tangencialment la ciutat de València. En eixe any Jaume II va concedir terminis seu limitibus al bany que havia construït Pere Boïl a la seua senyoria de Manises, de forma que des d'este lloc fins a la ciutat de València no poguera edificar-se'n cap altre en el futur.

 

Ja dins de la ciutat, el 1320, el rei va establir l'abans mencionat districte d'exclusió per al bany de Pere de Vila-rasa, que comprenia les parròquies de Sant Esteve i Sant Tomàs, encara que incloïa també l'establiment o establiments que ja hi haguera abans. Ací es planteja, no obstant això, un problema derivat de la contradicció que implica un altre document posterior en pocs anys. Ens referim a la gràcia de 1327 per la qual s'atorga permís a Andreu Guillem Escrivà per a construir un forn i un bany en la casa que li deixà son pare, situada a la parròquia de Sant Esteve. La demarcació de 1320 era, potser, massa àmplia i vaga, i, d'alguna manera, pogué esquivar-se o negociar-se en este cas.

 

A  l'any següent a la concessió en favor de Vila-rasa, 1321, Jaume II va disposar tres limitacions de districte per a banys públics de forma quasi simultània. En una d'elles, del primer de juliol, s'establia que en l'àmbit marcat per les parròquies de Sant Llorenç, Santa Creu, Sant Bertomeu i Sant Salvador no pogueren construir-se més banys en endavant, a més dels ja existents i, especialment el que anava a alçar Bernat Sanou en la parròquia de San Llorenç.

 

Abans, el primer d'abril del mateix any, el monarca havia delimitat un districte d'exclusió per al bany que havia de construir Guillem Jàfer junt a l'església de Sant Pere Màrtir –també anomenada de Sant Nicolau– que afectava essencialment esta parròquia, però també en bona part de les limítrofes de Santa Caterina i Sant Bertomeu. Els límits d'este bany es descriuen amb una precisió inusual, que es pot plasmar perfectament sobre el plànol:  partint de la porta de la Moreria, seguix la línia de la muralla fins a la Porta Nova del Mercat i gira allí pel carrer del Pes Reial fins al de la Sabateria (parròquia de Santa Caterina), i d'este carrer torna en línia recta pel carrer anomenat de Ramon de Riusec fins a la situada prop de l'església de Sant Bertomeu (per la qual es va cap a la catedral), i des d'allí, anant per la plaça homònima (que s'inclou en l'interior del límit) i després, en línia recta pel carrer major de Sant Bertomeu cap a la porta de Roters, i finalment des d'esta porta a la de la Moreria seguint la muralla.

 

Dos dies després, el 3 de abril, es va delimitar també el districte assignat al bany que pretenia construir Pere Martí en el raval de la Xerea. En este cas, la demarcació comprenia un espai extramurs que anava des de la porta del Temple a la del Trabuquet: tota la Xerea fins al lloc de Corders, des d'este lloc fins al real de Bernat de Llibià, i des del real en qüestió fins a la mencionada porta de les Granotes o del Trabuquet.

 

Un altre districte extramurs va ser l'establit, a l'abril de 1322, per al bany que es proposava edificar Joan Escrivà entre els límits parroquials de Sant Salvador, Sant Llorenç i Sant Bertomeu, el qual es va determinar ajustant-se als límits parroquials en les parts situades fora de la muralla (extra civitatem), i des de la rambla d'esta fins al riu Guadalaviar, de forma que mai poguera erigir-se un nou bany dins d'este àmbit. En definitiva, hem pogut documentar la distribució de la major part de l'espai urbà entre les distintes cases de banys. Només ens falten els districtes que, amb quasi tota seguretat, s'establirien per al terç sud de la ciutat (parròquies de Sant Andreu, Sant Martí i Santa Caterina). També la delimitació d'importants àrees extramurs és completada en el regnat de Jaume II, la qual cosa ens permet afirmar que el parc de banys, format per uns quinze establiments, es considera tancat cap al 1327.

 

No obstant això, les demarcacions seguiran estenent-se un poc més cap als afores. Així, el 1336, el bany que havia construït Berenguer Mercer el 1298, in suburbi civitate, concretament en l'anomenada Era dels Pellicers, es veia ara perjudicat pel fet que en l'àmbit de les parròquies de Sant Martí –de la ciutat de València- i de Sant Valero –de Russafa-, dins del qual Mercer havia alçat el seu bany, s'hagueren edificat altres establiments d'estes característiques, ja que no es van delimitar en el seu moment els termes districtum balneorum. Esta circumstància va provocar una disminució dels ingressos als successors de Mercer: ipsis balneis sunt plurima diminuta... et censum... suscipit detrimentum. Per tot això, i per a evitar un empitjorament de la situació, el rei Pere hagué de disposar que no es pogueren construir mai nous banys en el districte format per les abans mencionades parròquies, i que no havien de funcionar sinó els que ja existien i cap més.