El bany de vapor o hammâm en la societat cristiana - Banys de l'Almirall

"Suàvem tan bé com si fóssem en un bany". Esta expressió, posada dues vegades en boca del rei Jaume I per a descriure el seu estat en nits d'insomni i preocupacions greus (Llibre dels feits, caps. 237 i 363) no ha passat inadvertida als estudiosos del bany medieval en terres cristianes. Torres Balbás afirmava que que "aparte del baño en cubas, tinas o bañeras, practicado en todo tiempo... los monarcas se bañaban en baños de vapor según la moda islámica", recordant així mateix el passatge de la Primera Crónica general on es diu que les tropes castellanes assetjadores de Sevilla, el 1248, suaven "como sy en banno estoviesen". Tal i com advertix Burns, "suar com en un bany" té tot l'aspecte de constituir una frase feta en els regnes hispànics del segle XIII.

 

El hammâm o bany de vapor "àrab" era, en efecte, la forma usual adoptada pels banys públics en els regnes hispànics medievals. A més, no sols tingué una duració que ultrapassà, de vegades molt, la presència de comunitats musulmanes en el regnes o regions on s'assimilà, sinó que arribà a difondre's, fins i tot, en zones del nord peninsular que no formaren part d'al-Andalus.

 

Els documents d'arxiu del regne de València, normalment molt posteriors a la data de la conquesta, ens permeten esbossar, per als banys públics, una descripció coincident amb la referida al hammâm en els estudis clàssics d'arquitectura islàmica. L'edifici consistix, essencialment, en tres habitacions voltades, la sala freda, la temperada i la calenta. La més gran sol ser la temperada, que pot estar coberta per una cúpula sostinguda en arcs de columnes, amb alcoves en els seus extrems laterals. La sala calenta, d'altra banda, és contigua a la caldera, a la boca de la qual s'accedix per una obertura que permet prendre-hi aigua en ebullició: l'aire calent produït pel foc de la caldera s'expandix, a través d'un hipocaust o cambra de poca alçada, sota el sòl de la sala, i després ascendix per l'interior dels murs que limiten amb la sala temperada a través d'unes xemeneies denominades "escalfadors". La fàbrica és de murs sòlids i molt gruixuts per a resistir la humitat i mantindre la calor, sense més obertures que les de les menudes portes de trànsit i unes menudes lluernes estrellades obertes en les voltes i tapades amb vidres de colors. Habitualment a este conjunt, o bany pròpiament dit, s'agregava un saló amb funcions de vestíbul o lloc de repòs, a més dels locals de servici, com la sala de la caldera i el dipòsit de llenya.

 

És un esquema arquitectònic congruent amb un procediment específic de bany. El client del hammâm, una vegada es despulla en el vestíbul, va acostumant-se a una atmosfera progressivament més càlida i humida a través de les successives sales, fins a arribar a la calenta, on es produïx un intens procés d'exsudació i humectació de la pell, exacerbat pel vapor que es produïx en llançar poals d'aigua sobre el sòl ardent per efecte de l'hipocaust. Després d'esta experiència, el banyista pot acomodar-se en la sala central o temperada -la més espaiosa de totes- i efectuar ablucions amb aigua temperada al seu gust, fregant-se o fent-se fregar la pell mentrestant. La sala primera complix una funció aclimatadora, tant a l'entrada com a l'eixida, i és el lloc on s'obté l'aigua freda per a mesclar amb la procedent de la caldera.

 

Fa ja bastant temps, Torres Balbás va incidir en la igualtat de l'esquema arquitectònic articulat en tres sales, tant ens els banys d' al-Andalus com en els dels regnes cristians, independentment dels seus usuaris, musulmans, jueus o cristians. D'este fet podien derivar-se problemes d'identificació segons casos. Les excepcions a la regla en són poques. El miqwè jueu o bany d'immersió ritual n'és una; els banys termals constituïxen l'altra.

 

Coneixem l'atenció prestada al bany terapèutic, sobretot, a partir de les recomanacions formulades per Arnau de Vilanova en el seu tractat De regimini sanitatis, escrit a instàncies de Jaume II. Estes normes, diu Rubió, confirmen la encertada intuïció que els historiadors de la medicina atribuïxen a Vilanova en matèria d'higiene, però –afig Rubió– "no nos explican la boga extraordinaria que tienen los baños en las costumbres españolas medievales y prescinden por completo del interés que las casas de baños tienen como centros de reunión". Un interés que, com hem dit, va transcendir les fronteres d'al-Andalus i va permetre la difusió del hammâm per tot l'àmbit peninsular.

 

En un dels seus treballs, Torres Balbás ha arribat a afirmar:

"Tal vez sea la difusión extremada de la limpieza corporal, con la práctica frecuente del baño y la profusión de edificios destinados a ese fin, uno de los hechos más expresivos del influjo de la vida islámica sobre la sociedad cristiana española. Pues no sólo había baños en las ciudades conquistadas a los musulmanes..., sino también en otras urbes septentrionales, sin antecedentes islámicos".

 

No sabem, tanmateix, en quin moment es va produir esta adopció. Per a l'autor mencionat els més antics banys "mudèjars" o hammâm-s en terres cristianes els va construir Alfons III (866- 911) a Zamora, sobre el Duero, possiblement a causa de la immigració de mossàrabs toledans, familiaritzats ja amb este tipus d'establiments. Ara bé, no és sinó a partir del segle XII, després de la conquesta de Toledo i la vall de l'Ebre, quan comencen a fer-se freqüents les mencions a banys en ciutats castellanes i aragoneses.

 

La construcció de banys de vapor a la Catalunya vella també ha cridat l'atenció dels investigadors. És el cas dels Banys Nous de Barcelona, construïts segons sembla el 1160.

 

L'edifici perdurà, encara que hui ja no existix, i va ser objecte de detallades descripcions dels segles XVIII i XIX reunides per Carreras Candí. Estes relacions mencionen clarament elements com la sala calenta o "sudatori", el "quadrilàter" de la sala temperada amb les seues alcoves, les voltes, columnes, cúpula i lluernes estrellades.

 

Sí que s'ha conservat fins als nostres dies el bany de Girona, significativament conegut durant molt de temps amb l'impossible apel·latiu de "Banys Árabs". Construït de nova planta, efectivament, en el segle XII (la primera menció és de 1194) va ser reedificat el 1294 a causa de la seua destrucció durant el setge francés de pocs anys abans. Puig i Cadafalch distingia en el mateix edifici una gran sala freda i tres estances dedicades al bany calent de vapor. No obstant això, la denominada "gran sala freda" respon funcionalment al vestíbul, amb la seua característica llanterna i el seu estanc central, apreciant-se precisament "tres nínxols on els concurrents deixaven llurs capes i calçat", segons diu l'autor. Són les tres successives estances rectangulars situades a l'esquerra d'esta les vertaderes sales del bany –freda, temperada i calenta–, com s'advertix en el gruix dels seus murs, la seua forma i disposició. Per a Puig i Cadafalch este monument representa "el fet interessant de construir-se edificis de banys per mans cristianes a l'estil dels banys morescos".

 

En els espais arrabassats a al-Andalus, es reaprofiten en part els banys preexistents i se'n construïxen altres nous seguint el mateix esquema. En el primer cas, la rehabilitació és més o menys intensa segons l'estat del bany. Torres Balbás recorda que, el 1254, Alfons X autoritzà les monges de San Clemente de Toledo perquè reconstruïren un bany dels jueus de Toledo, i que s'havia conservat el document, escrit en àrab, amb les clàusules que descriuen minuciosament les obres a realitzar, i en què es comprova que la disposició del bany era l'habitual del hammâm. En el cas del regne de València, s'advertixen algunes referències específiques a reutilitzacions: del bany, abans mencionat, que té Bernat de Llibià en el seu real de Russafa (1308), per exemple, es diu que és iam olim constructa et edificata, encara que res garantix que la seua antiguitat es remunte a l'època anterior a la conquesta. També a la ciutat de Xàtiva poden trobar-se mostres clares de recondicionament de banys antics, com el de Pere Trilles el 1283 (aptetis et aptari faciaris ipsa balnea), el de la moreria el 1292 (faciatis reparari), el de Joan Aliaga i Jaquet de Lió el 1298 i 1308 (ad rehedificandum) i el de Guillem Ricard que el 1307 ven a Ramon Pons la meitat pro indivís d'un bany situat al costat de la porta de Cocentaina, en el raval de Benicabra. El bany en qüestió tenia el seu origen en època islàmica (proud antiquitus tempores sarracenorum erat asuetum) i es trobava en un estat ruïnós (cum solis, voltis que ibi sunt vel erum et parietibus superpositis firmamentis).

 

Però ara ens interessa, sobretot, el fenomen dels banys cristians de nova planta. Ja hem vist el cas de la ciutat de València. El que hauria d'afegir-se ara és que no es tracta, en absolut, d'un cas particular. En el mateix regne, i en la mateixa època que coincidix amb el regnat de Jaume II, podem trobar referències documentals sobre construcció de banys nous en nombroses viles, com–sense entrar al detall de la cita concreta– Xàtiva, Gandia i Morvedre, o en llocs com Manises i la Vall d'Uixó. Els exemples valencians, com pot vore's, són tan clars i abundants que, abans de Torres Balbás i fins tot de Puig i Cadafalch, el 1935 Sanchis Sivera podia afirmar que els conquistadors de València "construyeron edificios para uso de los cristianos al estilo de los baños moros".

 

La reproducció del hammâm en la societat cristianofeudal dels regnes ibèrics és, en definitiva, un fenomen àmpliament documentat i sense discussió possible. No obstant això, cal preguntar-se què succeïa més enllà dels Pirineus. Deixant a part la qüestió dels banys terapèutics o termals, i centrant-nos en les pràctiques més rutinàries de la higiene del cos, assenyalarem que a finals del segle XIII hi havia vint-i-sis banys públics a París. Eren també banys de vapor, encara que normalment es completaven amb banys d'immersió en cossis, i a inicis del segle XVI se'ls denominava "banys turcs". Ara bé, la forma de prendre el bany excloïa la característica gradació en tres sales. Tampoc era propi del hammâm el complement de la immersió en cossis o en banyeres. Els banys de París semblen combinar l'estufa vaporosa amb la immersió. En les regions germàniques i centrals d'Europa s'utilitza l'estufa seca, consistent en habitacions molt caldejades on es produïx l'exsudació sense presència del vapor aquós.

 

La iconografia més coneguda del bany procedix, en gran mesura, de la pintura i la miniatura gòtica italiana i francesa. En estes representacions es privilegia essencialment el bany d'immersió, que arriba a ser un tema recurrent. Este fet contrasta notablement amb la pràctica absència d'una iconografia del hammâm en els regnes ibèrics, problema ben advertit per Rubió quan diu que "escenas de baño, propiamente dichas, son raras de veras en la iconografía medieval hispánica". Una conseqüència derivada d'esta falta d'iconografia ha sigut la utilització de representacions totalment alienes al tipus de bany que es practicava en les terres ibèriques durant l'Edat Mitjana per a il·lustrar obres de divulgació referides precisament a estes zones. El factor de la imatge pot haver contribuït, així mateix, al fet que en molts estudis s'hagen passat per alt els aspectes fonamentals que diferencien els banys peninsulars, de tradició andalusí, amb els usuals en la resta d'Europa. Entre ells, per a acabar, recordarem: l'absència d'un contingut medicinal o terapèutic en l'assistència al bany públic; la forma perfectament graduada de la pràctica balneària, a través de l'articulació funcional de les tres sales; i l'especial caràcter col·lectiu del bany públic de tipus hammâm que, per la forma de dur-se a terme, i contra els tòpics a l'ús, impedix que siga un lloc de contactes sexuals.